martes, 16 de abril de 2013

MAR I CEL


Mar i Cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888
Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s'aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.
L'acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.
L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs
 blancs

Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Mataren a son pare i a sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609, per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morir Venja'ns.

Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners.
Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella.
Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a móns diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.
Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i mata a Saïd disparant-li. Aleshores Blanca es clava el punyal al mig del pit, suicidant-se. Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos móns oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

miércoles, 13 de marzo de 2013

Un dels més grans.

I've got you under my skin
I've got you deep in the heart of me
So deep in my heart, that you're really a part of me
I've got you under my skin.

I tried so not to give in
And I said to myself this affair never will go so well
But why should I try to resist, when baby I know so well
That I've got you under my skin.

I'd sacrifice anything come what might 
For the sake of having you near
In spite of a warning voice that comes in the night
And repeats, repeats in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Use your mentality, wake up to reality,
But each time that I do, just the thought of you 
Makes me stop before I begin,
'Cause I've got you under my skin

I would sacrifice anything come what might
for the sake of having you near
in spite of a warning voice
That comes in the night and repeats, 
how it yells in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Why not use your mentality,step up, wake up to reality
And each time I do, just the thought of you
Makes me stop just before I begin
'Cause I've got you under my skin
Yeah, You breath me under my skin.

lunes, 22 de octubre de 2012

El Combat dels Poetes, de Màrius Torres

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.
                                         

Màrius Torres al Mas Blanc, tardor de 1942.

martes, 16 de octubre de 2012


Vómito de Ideas

Se terminó
el vómito de ideas,
la lluvia de mentiras
     y verdades feas.

Ya no escribo,
ya no pienso,
            perdí el hilo
de todo conocimiento.

Harto de observar
como huye mi soledad.
       Cansado de mirar
pero animado a respirar.

El poema no piensa
y el poeta no rima
¿qué pasó con esa musa loca?
                     me perdí dentro de su boca.

Soledad recíproca,
mente sadomasoquista.
Bendita característica
poseedora de todo artista.